20S: El dia 

Avui m’he despertat mirant l’última hora al #Twitter com de costum. La meva sorpresa ha estat, bé sorpresa no gaire, la veritat, que sí, aquell dia havia arribat. El dia del cop d’Estat per part del Govern espanyol. 

Avui molta gent ha pogut reviure els temps més tristos. D’altres per edat ens ve de nou. Però, ara hi hem de ser tots, més grans i mes joves, tots per defensar les nostres institucions. Contra la repressió de l’Estat espanyol, i contra el domini de la por, que és l’únic que els queda. Intentar fer por.

Nosaltres amb clavells, pancartes, banderes, i veu, sobretot la veu. La força de la gent, no la força de l’opressió. I sí, Franco no ha mort, sempre ha estat allà. I clar, contra els catalans salten totes les caretes. Referèndum sí o no, el que està clar, és que després del què ha passat avui, aquest país no té por i a aquest país ja l’heu perdut per sempre. Molta gent ha obert els ulls i això acabarà amb la nostra victòria. 

Vergonya que hagueu d’intervenir l’autonomia catalana, de tots els catalans, independentistes i no independentistes. Això ens perjudica a tots.  Així que rebuig als fets vergonyosos d’avui. 

I ara sí, la vostra ocupació serà la nostra victòria.

Visca Catalunya! 

Anuncios

Per què votaré sí?

Avui us explicaré breument perquè votaré sí al referèndum de l’u d’octubre. Ho podríem resumir en què n’estic tipa, tipa dels desprecis cap a la meva llengua, la meva cultura, l’economia del meu país i la gent del meu país per part del Govern espanyol.

Realment, jo, sóc dels independentistes de sentiments, no em sento espanyola i mai me’n sentiré, per més que em diguin: “¿pero que pone en tu DNI, eh?” Doncs la veritat és que me’l miro ben poc, gràcies. 

Tipa que no hi hagi independència judicial a un país europeu a ple segle XXI, que la justícia sigui un aliat més del govern espanyol. Tipa que es persegueixin els polítics que jo i molta gent hem votat, i sabeu per què? Per posar urnes, increïble. Tipa que no puguem viure plenament en català, no podrem si no som un país normalitzat. Tipa que ho hàgim de pagar tot tenint unes infraestructures de merda i no puguem administrar els nostres propis diners. Fan falta bones infraestructures si volem ser un país competent, ara ens estem estancant. Ells així ho volen. “La operación Catalunya”, quin fàstic! El que han fet a alguns polítics catalans i a la seva gent és demencial.

Tinc molts motius per a votar que sí, no en tinc molts no, els tinc tots. I m’és igual el que hi posi al meu DNI o a quina lliga jugarà el Barça… el que vull és un país competent pels meus fills. 

#1Oct2017 #VotaréSí

Laura Ribó 

A la recerca de la felicitat 

Alguns ens emmirallem en alguns grans filòsofs de la història. Però ens hem arribat a pensar mai què volem a la nostra vida? O quina “filosofia” volem que envolti el nostre camí? Jo sí, i ara us l’explicaré (si no us interessa, és la creueta de dalt a la dreta, gràcies).

Des de fa uns anys, a cada acte que faig a la meva vida em pregunto: això que estàs fent o faràs et provoca felicitat a llarga o curta distància? Hi ha vàries respostes: “Sí, a llarga distància perquè vull fer o ser tal” , “sí, estic contenta de viure aquest moment, sóc feliç” o “no, ni a curta ni a llarga distància”. Si la resposta és “sí”, endavant. La felicitat s’assoleix amb petits actes o petits moments. Si la resposta de la cosa que vols fer o fas és no, deixar-ho córrer, no cal perdre el temps.

És ben fàcil, no ho troben? El problema és la por, el voler aparentar, el què diran, la mandra.. però aquests són enemics de la felicitat, d’allò que realment un vol. 

Si intentem fer-nos aquesta pregunta a cada pas que fem, i això què em produeix? Crec sincerament que la felicitat no és una utopia, és una realitat. A mi em funciona, trust me. According to Ribó  (2017) “Així que, si passo estones amb alguns de vosaltres és perquè realment m’agrada fer-ho, sense por, sense aparences i sense escoltar el que diran.” Pregunteu-vos si amb el que feu sou feliços, o bé si això es pot canviar. 

I sí, no he descobert Amèrica, alguns filòsofs ja ho han dit (de forma maca, és clar) però a vegades falta que algú ens obri els ulls o ens ho recordi. 

Laura Ribó 

La lluita dels filòlegs catalans

Avui us vull parlar d’un tema segurament ben desconegut per a molts de vosaltres, però que ens afecta a tots.

Actualment, i des de fa no gaires anys, per a ser professor/a de secundària sigui de l’especialitat que sigui s’ha de fer un màster, el que abans era l’antic CAP, però ara és un màster d’un curs acadèmic. El problema ve quan no es dóna prioritat per a fer el màster a la gent que ha estudiat per a això. Un filòleg català s’ha passat mínim 4 anys de la seva vida preparant-se entre d’altres coses per a tenir el nivell suficient per a poder ésser un bon professor de secundària. Ara bé, és cert, de filòlegs catalans n’hi ha pocs, segurament no per a cobrir totes les vacants de professors de català que fan falta.

Però, no troben que haurien de poder tenir prioritat per a entrar al màster? Són els filòlegs els que han estudiat 4 anys de llengua i literatura. Una persona que hagi estudiat, arts escèniques o periodisme, amb tots els meus respectes, no sé si està capacitada per a poder ser professora de català, o no de la mateixa manera. Per exemple, quantes classes de literatura catalana han fet? I això és un problema que ens pot afectar a tots, als nostres fills o néts.

Sincerament, crec que els filòlegs catalans haurien de tenir privilegi per a entrar al màster, primer els filòlegs, que són els que han estudiat per això, després en cas que hi quedin places, la resta.

Els filòlegs i catedràtics de filologia catalana últimament estan en lluita per aquest tema, però, és que no us agradaria que el professor de català del vostre fill/a sigui algú que hagi estudiat la carrera de filologia catalana? Algú que hagi estat preparat per a això? No us sap greu que no cuidem als que tot i sovint haver sentit la frase: “la filologia catalana no et donarà res” hagin estudiat un grau “sense sortides”? Si anem així, potser sí que al final a les nostres facultats no hi hauran filòlegs, total per a què?

Tot plegat fa bastanta pena. Al meu parer, els que han estudiat quatre anys de la nostra llengua i literatura són els que haurien de tenir prioritat per accedir al màster. Si no ens deixarem perdre gent que tot i les males veus han lluitat per a ésser uns professionals de la llengua catalana. Demanaria als responsables encarregats que s’ho rumiessin bé, car, estem jugant amb el futur de la nostra llengua als instituts i ella, després de tants anys lluitant per a sobreviure, això no s’ho mereix.

Laura Ribó

L’última diada de sant Jordi autonòmica?

Sant Jordi ja ha arribat, un altre any. Un dia maco, una diada agraïda. Una jornada que als catalans ens acostuma a agradar, ens la sentim molt nostrada.

Llibres = cultura, roses = natura, llegendes = tradició. Un dia en què fusionem cultura, natura i tradició. És a dir, un dia perfecte. Un país que perd la seva cultura i la seva tradició és un país mort. Catalunya és ben viva, si no us ho creieu sortiu demà pel carrer, sortiu. Catalunya bategarà, Catalunya s’emocionarà. I al seu voltant,observant-la i admirant-la, tots els catalans.

El dia de demà és per gaudir-lo, per sortir al carrer amb la família, els amics, la parella, els gossos…

Demà farem bategar Catalunya. 

Últim sant Jordi autonòmic? Esperem que sí.

📕⚘🌷😗❤

Laura Ribó 

Elogi a Ponent

Orgullosa de ser de les terres de Ponent, orgullosa de la seva gent. De la seva empenta cap al futur, sense perdre les tradicions i els valors més propis de cada família, Ponent és terra de tradicions i perquè no, una terra conservadora, dura, costosa, però ens hi sentim orgullosos, perquè aquí hi tenim bona gent. Gent treballadora i humil, que treballa per donar el millor de si mateix, de la terra i del bestiar, entre d’altres.

A vegades ens hem pogut sentir inferiors o desvaloritzats, però això ha acabat, o això està acabant. Estimo aquesta terra, estimo la seva gent i la seva progressió. Una terra sense por, de valents i de lluitadors.

Una terra que té el seu millor futur dins d’una Catalunya independent, vull una Catalunya que observi més els seus territoris, no només els de més població. Però això ja ho anirem “amanint”.

Terra de castells, d’art romànic, terra de pas de diferents cultures durant els anys, terra d’acollida, que durant molts anys va ser terra de fugida, terra sedentària i nòmada al mateix temps. Terra de costums.

Admiro el coratge d’aquesta terra, l’admiro. Mai s’ha donat per vençuda. Diuen que la terra fa el caràcter de la seva gent, doncs què més dir? Una gent valenta, forta i dura.

Aquest territori m’ho ha donat tot, ha sabut evolucionar al llarg dels anys tal com ho el món evolucionava. I de la millor manera. Terra de padrins i de xiquets. Orgullosíssima que els meus avantpassats m’hagin ensenyat l’amor cap aquesta terra. Què voleu que us digui una noia, filla d’una segarrenca i d’un noguerenc? Doncs la veritat!

La Ribó de Ponent

 

 

Espanya i les llengües 

“Espanya”, i quan parlem d’Espanya és per referir-nos al Govern, institucions i polítics té un greu problema amb els idiomes.

El principal problema és que es pensen que parlant únicament el castellà i malament podran arribar allà on vulguin i a més a més amb xuleria. Però, sempre els hi surt malament, sempre fent el pena.

Si hem d’enviar documents en algun lloc del món per algun motiu, per què no fer-ho amb la llengua de l'”imperio”, oi? 

Si hem de contestar una pregunta en anglès essent president del Govern, per què no dir “esho no”i passar amb un somriure de ximplet? I ens quedem tan amples, tu! 

Si ens fan una pregunta en francès, al costat d’Hollande, per què no dir “el que usted diga”o alguna cosa similar? i aquí no passarà res.

Com amant de les llengües em faria vergonya ser representada per aquesta gent. Com a catalana, crec que en aquest aspecte ens podem sentir força orgullosos, molts dels nostres polítics anant pel món amb educació i amb el domini de les llengües. Me n’enrecordo del dia de Brussel·les, quina excitació!

“Espanya” té un greu problema, però també hem de dir que no els hi ve d’un. 

Bye, bye y hasta otro ratito.

Laura Ribó 

Les dones del Barça 

Avui el meu post va dedicat a les dones del Barça.

Trobo que ben poc se n’ha parlat de l’arribada a les semifinals de la Champions de l’equip femení del Barça. Això també passa amb els altres esports que no són el futbol, no se’n parla o se’n parla ben poc. Però per què?

“Les dones del Barça” un títol ambigu… també podrien ben ésser les dones seguidores del Barça, també. Per canviar estereotips, a les dones els hi pot arribar a agradar tant el futbol com als nois, o als nois els hi pot desagradar tant el futbol com a les noies. Quin embolic! 

Jo vull que l’equip femení del Barça tingui el mateix suport que el masculí… no és que no en vulguem parlar, potser no ens n’adonem de la importància de parlar-ne. Jo hi col·laboro amb un petit gest.

Però, el que més desitjo és que l’educació desperti el mateix interès que el futbol MASCULÍ al meu país. Sempre escombrant cap a casa…

Per últim, felicitar i animar a les noies del Barça, seguidores i jugadores. A per tots els títols possibles, jugant o animant! 

#SomHiBarça 

Laura Ribó 

Pel meu pare

Com bé sabeu ahir va ser el dia del pare, i jo trobo que en parlo poc del meu. Un pare excel·lent. M’ha ensenyat la filosofia de la constància, del treball i de l’esforç. Ell no va poder estudiar, però sempre ha tingut clar que faria tot el possible perquè jo ho pogués fer, ha treballat per això (és clar que també per més coses).

Parlant en temes acadèmics, li he donat poca feina, mai s’ha hagut de preocupar per això, els professors i mestres mai li han dit que m’anés al darrere, ja m’ho feia sola. Però, és clar, també n’hi ha hagut de problemes i greus. Ai, la salut! Ell sempre ha estat allà acompanyant-me a cada sessió de quimioteràpia durant 8 mesos i a la radioteràpia. Tenint doble feina, compaginant el meu acompanyament i la seva feina, que és clar no es pot pas deixar de banda. Un pare molt crack. Gràcies a ell (també al meu germà, a la meva mare,als metges i als amics) tot es va superar, fins a rebre l’alta definitiva l’any passat. Ell poques vegades el vaig veure amb signes de debilitat, segur que en tenia, però mai ho feia notar. No volia que jo veiés la gravetat del problema (tot i que ja ho tenia ben clar).  Però prou de parlar d’això, la cosa no va d’això.

Ha estat i és un pare exemplar i que amb la seva mirada ja saps quan has de callar o parar, i quan em veu després d’un període de no veure’m se li il·lumina la cara i la mirada. Veient-ho des de la distància en el temps, tot allò va ser un calvari per ell, però mireu que és bo que jo ni me’n vaig assabentar.

Avui va per a tu, per haver-me ensenyat la discresió, la filosofia de l’esforç i no abandonar mai cap objectiu, si vull arribar fins a x he de treballar fort per arribar-hi. I sí, papa, veuràs la independència. Tu sí, diu, però jo vols dir? Sí, home, sí, confiança en els nostres polítics i en la nostra gent.

M’encanten els viatges que fem plegats cada any i quan m’expliques les teves batalletes de jovenet (quin…!). Ets un gran exemple.

T’estimo molt!  (A tu mama també, però avui va per a ell, espera’t a l’u de maig, espera’t que també n’hi haurà per a tu).

Laura Ribó (filla petita del Sr. Ribó)

Igualtats per a tothom

“Es van tallar els cabells, es van escurçar les faldilles i van créixer en les idees”

Igualtats per a tohom, per a tothom, homes i dones. Actualment, les dones ho tenen pitjor en alguns aspectes de la societat, com ara, el sou per la mateixa feina, la desvalorització en alguns sentits i la falta de respecte. Ara bé, no ens enganyem, per als homes, tampoc és tot tan fàcil. Què dir-ne dels fills amb pares divorciats i en situacions complicades entre els dos?  Moltes vegades els homes hi surten perdent injustament. Trobo que se’n parla poc d’això.

No hauríem de parlar de cap dia de la dona, ni de cap dia de l’home. Simplement ens hauríem de respectar mútuament i voler les mateixes condicions, les mateixes bones condicions per a tots els sexes.

Avui us explicaré una anècdota que ha passat al meu institut, a l’institut on faig les pràctiques de professora. Avui era la celebració del dia de la dona, i moltes noies i alguns nois, portaven algun objecte o pintada de color lila. Els de quart d’ESO (juntament amb algun professor) també han fet uns cartells amb frases sobre homes i dones per penjar-los a l’institut. Frases tipus: si vas massa curta és normal que… o frases tipus les de “hazme oir”, dels transexuals o dels rols sexistes. Ho han fet acordant-ho els de quart sense dir-ho a la resta.

Quan hem arribat a classe de tercer d’ESO, per fer la classe d’anglès, estaven tots i totes enfadats i hem preguntat el perquè. La seva resposta ha estat que per tot l’institut hi havia cartells horribles i que s’havien de treure que això no es podia permetre i han anat a dir-ho a la directora. Estaven indignats. A mi aquest gest m’ha encantat i després hem vist que tot era ironia i que possiblement buscaven aquestes reaccions.

He pensat que alguna cosa està canviant i que l’educació està fent les coses bé. Quan jo estudiava, aquests escrits no ens haurien agradat però tampoc hauríem actuat tan activament, hauríem passat. I tampoc fa tants anys.

Tenen molt clar que el camí del futur ha d’anar cap a la igualtat. I ells són el nostre futur.

Laura Ribó