Les dones del Barça 

Avui el meu post va dedicat a les dones del Barça.

Trobo que ben poc se n’ha parlat de l’arribada a les semifinals de la Champions de l’equip femení del Barça. Això també passa amb els altres esports que no són el futbol, no se’n parla o se’n parla ben poc. Però per què?

“Les dones del Barça” un títol ambigu… també podrien ben ésser les dones seguidores del Barça, també. Per canviar estereotips, a les dones els hi pot arribar a agradar tant el futbol com als nois, o als nois els hi pot desagradar tant el futbol com a les noies. Quin embolic! 

Jo vull que l’equip femení del Barça tingui el mateix suport que el masculí… no és que no en vulguem parlar, potser no ens n’adonem de la importància de parlar-ne. Jo hi col·laboro amb un petit gest.

Però, el que més desitjo és que l’educació desperti el mateix interès que el futbol MASCULÍ al meu país. Sempre escombrant cap a casa…

Per últim, felicitar i animar a les noies del Barça, seguidores i jugadores. A per tots els títols possibles, jugant o animant! 

#SomHiBarça 

Laura Ribó 

Pel meu pare

Com bé sabeu ahir va ser el dia del pare, i jo trobo que en parlo poc del meu. Un pare excel·lent. M’ha ensenyat la filosofia de la constància, del treball i de l’esforç. Ell no va poder estudiar, però sempre ha tingut clar que faria tot el possible perquè jo ho pogués fer, ha treballat per això (és clar que també per més coses).

Parlant en temes acadèmics, li he donat poca feina, mai s’ha hagut de preocupar per això, els professors i mestres mai li han dit que m’anés al darrere, ja m’ho feia sola. Però, és clar, també n’hi ha hagut de problemes i greus. Ai, la salut! Ell sempre ha estat allà acompanyant-me a cada sessió de quimioteràpia durant 8 mesos i a la radioteràpia. Tenint doble feina, compaginant el meu acompanyament i la seva feina, que és clar no es pot pas deixar de banda. Un pare molt crack. Gràcies a ell (també al meu germà, a la meva mare,als metges i als amics) tot es va superar, fins a rebre l’alta definitiva l’any passat. Ell poques vegades el vaig veure amb signes de debilitat, segur que en tenia, però mai ho feia notar. No volia que jo veiés la gravetat del problema (tot i que ja ho tenia ben clar).  Però prou de parlar d’això, la cosa no va d’això.

Ha estat i és un pare exemplar i que amb la seva mirada ja saps quan has de callar o parar, i quan em veu després d’un període de no veure’m se li il·lumina la cara i la mirada. Veient-ho des de la distància en el temps, tot allò va ser un calvari per ell, però mireu que és bo que jo ni me’n vaig assabentar.

Avui va per a tu, per haver-me ensenyat la discresió, la filosofia de l’esforç i no abandonar mai cap objectiu, si vull arribar fins a x he de treballar fort per arribar-hi. I sí, papa, veuràs la independència. Tu sí, diu, però jo vols dir? Sí, home, sí, confiança en els nostres polítics i en la nostra gent.

M’encanten els viatges que fem plegats cada any i quan m’expliques les teves batalletes de jovenet (quin…!). Ets un gran exemple.

T’estimo molt!  (A tu mama també, però avui va per a ell, espera’t a l’u de maig, espera’t que també n’hi haurà per a tu).

Laura Ribó (filla petita del Sr. Ribó)

Igualtats per a tothom

“Es van tallar els cabells, es van escurçar les faldilles i van créixer en les idees”

Igualtats per a tohom, per a tothom, homes i dones. Actualment, les dones ho tenen pitjor en alguns aspectes de la societat, com ara, el sou per la mateixa feina, la desvalorització en alguns sentits i la falta de respecte. Ara bé, no ens enganyem, per als homes, tampoc és tot tan fàcil. Què dir-ne dels fills amb pares divorciats i en situacions complicades entre els dos?  Moltes vegades els homes hi surten perdent injustament. Trobo que se’n parla poc d’això.

No hauríem de parlar de cap dia de la dona, ni de cap dia de l’home. Simplement ens hauríem de respectar mútuament i voler les mateixes condicions, les mateixes bones condicions per a tots els sexes.

Avui us explicaré una anècdota que ha passat al meu institut, a l’institut on faig les pràctiques de professora. Avui era la celebració del dia de la dona, i moltes noies i alguns nois, portaven algun objecte o pintada de color lila. Els de quart d’ESO (juntament amb algun professor) també han fet uns cartells amb frases sobre homes i dones per penjar-los a l’institut. Frases tipus: si vas massa curta és normal que… o frases tipus les de “hazme oir”, dels transexuals o dels rols sexistes. Ho han fet acordant-ho els de quart sense dir-ho a la resta.

Quan hem arribat a classe de tercer d’ESO, per fer la classe d’anglès, estaven tots i totes enfadats i hem preguntat el perquè. La seva resposta ha estat que per tot l’institut hi havia cartells horribles i que s’havien de treure que això no es podia permetre i han anat a dir-ho a la directora. Estaven indignats. A mi aquest gest m’ha encantat i després hem vist que tot era ironia i que possiblement buscaven aquestes reaccions.

He pensat que alguna cosa està canviant i que l’educació està fent les coses bé. Quan jo estudiava, aquests escrits no ens haurien agradat però tampoc hauríem actuat tan activament, hauríem passat. I tampoc fa tants anys.

Tenen molt clar que el camí del futur ha d’anar cap a la igualtat. I ells són el nostre futur.

Laura Ribó

Elogi a Twitter

Avui el meu post va dedicat a la xarxa social del pardalet. Aquesta xarxa social que al principi la trobes avorrida i només per a famosos (segur que us haurà passat, almenys a mi sí), vols descobrir coses noves, l’abandones durant un temps perquè penses que allò no serveix de res, però al cap d’una temporada hi tornes i ja no te’n pots desfer, això és així.

A twitter hi ha de tot. És com la vinya del “senyor”, sí, senyor entre cometes, perquè per senyor jo entenc una altra cosa. Hi ha gent fantàstica i d’altra… mmm… pesada. D’altra que va a cercar problemes a tot arreu. No obstant això, m’encanta twitter.

La gent fantàstica, val molt la pena, fàcil de mantenir-hi bones converses, estira-i-arronsa, i reflexions de tot tipus. Has de saber amb qui, està clar. I perquè no, a twitter no només hi ha la versió seriosa, també hem de riure una estona. I això és el sa d’aquesta “social network”. A més a més, en poden sortir grans amics perquè no, i m’ha dit un ocellet que n’hi ha sortit (picada d’ullet).

Després d’anys movent-me per Twitter ho havia de fer, gràcies a tota la bona i amable gent que hi ha per allà i als que només volen tocar els “piticlins”aneu a escampar la boira, la lleidatana no, l’altra, si us plau! #DoNotDisturb

Menció especial als meus followers,

Laura Ribó

@lariga222