Viu la felicitat, no la por

Sabeu aquella època de desconcert, de canvis, de confusió,de complexitat? Aquests dies han arribat. I això, és dolent? En general, l’ésser huma té por als canvis. Tenim por de perdre el control de la nostra vida. I per aquesta paüra, fins i tot a vegades pànic, ens veiem sotmesos a viure malament, a viure d’una manera que no volem però que almenys és segura, o això pensem.

La por mou el món, això ja ho sabem, sense ella tot funcionaria millor, crec. Clar, tenir una certa temor no està malament, t’adverteix dels perills, però ara ens estem passant. Gent que  té por del canvi, però no té por de perdre l’acontentament, de perdre l’alegria del viure bé el dia.

Mireu, el màxim terror que ha de tenir una persona és no ser feliç. Tota la vida, una persona ha d’estar a la recerca de la felicitat, ha de fer tots els canvis possibles a la seva vida per assolir la plena satisfacció personal. Tot el que es faci tant en un moment puntual com a llarga durada ha de ser per obtenir la FELICITAT puntual o la FELICITAT a llarg termini.

Així doncs, no tinguem por de les alteracions de la vida, hem de tenir por de no assolir la plena joia per culpa de la por. Tal com va dir Marc Aureli:  “La felicitat de la teva vida depèn de la qualitat dels teus pensaments”.

UNA SOCIETAT CONFORMISTA, PERÒ INFELIÇ!

Anuncios

Els avis, un gran valor de la nostra societat

Avui m’agradaria parlar de la gent gran, dels PADRINS. Els hi devem tot: tant a nivell individual com a nivell social. I encara hi ha gent que s’atreveix a jugar amb ells, sense respectar-los i menysprear-los, en alguns casos. A vegades n’hi ha prou fent-los por, si jo no els hi faig cap mal, diuen. Però tu pots entendre que la manera com els han educat a ells i a tu no serà mai la mateixa? Qui ets tu per dir que no els hi fas res? Com ho saps? Tothom ha de ser igual que tu? Si jo no tinc por i a mi no em fan cap mal a ells tampoc? DONCS NO! prou de xantatges i prou de la teoria de la por.

Sense ells no seríem aquí, ningú! i sense ells no tindríem els drets que tenim ara, segur! per no parlar del català, us heu arrribat a plantejar mai què en seria del català sense els avis que l’han conservat en temps MOLT difícils? És molt fàcil parlar tants anys després, sense haver hagut de patir mai i sobretot des del sofà de casa jugant a la Play. Els avis són el patrimoni més valuós d’una societat, els avis? No serien els nens, com sempre s’ha dit? Doncs no, ho som tot gràcies a la gent gran i els hi hem de donar tot l’amor que puguem i durant el temps en què puguem. Els nens, també, però ja tindran temps de convertir-se en aquest bé comú.

Així doncs, espero que els que em llegiu ja ho feu TOTS, vull que respecteu molt a la gent gran perquè al cap i a la fi, són la nostra joia. Tenir uns avis ben cuidats i ben atesos diu molt d’una societat. EM DECLARO FAN INCONDICIONAL DE VOSALTRES!

US ESTIMOOOO

Laura Ribó

Incoherències de la vida

Avui, aquest matí,caminant pel carrer a Lleida, he vist una incoherència real. Un gosset chiguagua vestit pomposament amb el seu amo passant pel costat d’un sense sostre que demanava pel carrer. Jo unes quantes passes més enrere i al veure aquella imatge m’ha caigut el món a sobre. On estem arribant? Què estem fent malament per poder arribar fins aquest punt com a societat? (i sí, jo sóc la primera que vesteixo el meu gos).

Fins al dia d’avui no hi havia pensat, però avui al veure el gosset passant pel cantó d’aquell home que demanava dic prou. Alguna cosa hem de canviar. I no, segurament no és culpa del gos (clar que no) ni de l’amo (segur que no, l’home deu estar preocupat per si el seu gos preciós té fred, en fa tant! ) però el que sí que està clar és que estem arribant a un punt que fem fàstic com a societat per coses com aquestes. Gossos de vint-i-un botons i persones que passen fred pel carrer i que en prou feines tenen res per posar-se.

A mi m’encanten els animals, en especial els gossos i els ximpanzés, i no els voldria veure mai patir, però tampoc m’agradaria veure patir a cap persona, a cap! Així doncs, a què esperem? I sí, molts volen un “nou país” lliure, i tant, però jo també vull un país i un món on no hi hagi tantes incoherències com aquestes… i això ho hauríem de voler tots vinguem d’on vinguem i portem els colors que portem. Pensem-hi…

Gràcies,

Laura Ribó